Imatges del moviment obrer.
Com que d'aquestes images en parlarem (i les treballarem a classe) aquí us les penjo, per tal que no pogueu dir que teniu problemes en trobar-les.
La primera correspon a l'obra «El quart estat» pintada per l'italià Giuseppe Pellizza da Volpedo l'any 1901. Aquesta pintura juga a confondre l'espectador amb el seu títol: el quart estat no va existir mai com a grup social, però Pellizza l'associa al proleratiat, que marxa, decidit, cap a l'espectador.
De la segona imatge ja n'hem parlat a classe, «La vaga» de Koehler, en aquest cas un pintor alemany que ens retrata a la perfecció els moments previs a una aturada produïda en una fàbrica. L'obra data del 1886 i mostra, amb molt de realisme, la confrontació entre la burgesia i el proletariat.
El moviment obrer a Catalunya.
Poc temps després que arribés la industrialització a Catalunya els treballadors s'anaren conscienciant dels problemes que implicaven les noves formes de treball (falta de seguretat, horaris interminables, sous miserables, inestabilitat en la feina, explotació generalitzada, etc...) i s'adonaren que, per defensar col.lectivament els seus interessos i lluitar contra la injustícia social, calia organitzar-se i iniciar una "lluita comuna", ja que l'Estat -governat pels propis burgesos- no tenia la més mínima intenció d'elaborar lleis que garantissin els drets més bàsics dels obrers.
Com que els treballadors no veien avenços per part dels polítics, s'organitzaren pel seu compte en les primeres associacions obreres. El marc legal lque va permetre les primeres "agrupacions d'obrers" va ser una reial ordre del 1839 que permetia les corporacions benèfiques. Així, el maig de 1840, va aparèixer la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona, una associació obrera amb uns tres mil afiliats a la ciutat de Barelona. Tot i que la burgesia i els grups dirigents van perseguir constantment aquestes associacions i fins i tot les consideraven il·legals, els diversos moviments organitzats dels obrers s'escamparen ràpidament per altres poblacions tèxtils (Sabadell, Badalona, Terrassa, Reus...) i el 1841 s'aconseguí crear una federació que agrupava treballadors del tèxtil de tota Catalunya.
També el 1840 neix la primera cooperativa de consum i el 1842 la primera de producció. És reconeguda com la primera societat i també la primera associació mútua que ajudava els obrers i obreres malalts, les vídues dels obrers o els orfes.
Les manifestacions més importants de l'obrerisme espanyol de la primera meitat del segle XIX van tenir lloc a Catalunya, sobretot a Barcelona. Als anys 1854-1856, els obrers catalans es van mobilitzar contra la generalització de les màquines selfactines, però les manifestacions dels treballadors van ser reprimides durament. La resposta obrera va ser la vaga general, amb l'objectiu de revindicar, entre altres temes, el reconeixement del dret d'associació, la limitació de la jornada laboral i la creació de jurats mixtos per resoldre els conflictes a les fàbriques.Però els treballadors no van aconseguir els seus objectius i els governs van obligar les associacions obreres a passar a la clandestinitat.
Les reivindicacions obreres cercaven:
1) la prohibició del treball infantil.
2) la reducció de jornada de treball.
3) l'augment de la setmanada.
4) la protecció davant d'accidents laborals.
A partir del 1868, el moviment obrer català va entrar en contacte amb l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). D'aquesta manera una part de l'obrerisme català va seguir les orientacions de l'internacionalisme proletari, que no solament volia millorar les condicions de vida i les condicions de treball dels obrers, sinó que també volia transformar la societat de de dalt a baix a través d'una gran revolució obrera.
Durant la segona meitat del segle XIX, fan aparició noves doctrines socials com ara el socialisme, que defensa la supressió de les classes socials per mitjà de la propietat col.lectiva dels mitjans de producció i que tenia en Karl MARX i Frederich ENGELS els seus màxims representants teòrics.
I l'anarquisme, que perseguia d'instaurar una societat sense classes i sense Estat. Mostrava dos corrents: l'anarco-comunista, que definia un comunisme de producció i de béns; i l'anarco-col.lectivista, que donava prioritat a la creació de sindicats. La major part dels obrers catalans van seguir el corrent anarco-sindicalista, perquè donava prioritat a la creació de sindicats, era antiburocràtic, anticentralista i antistatal.
Les manifestacions més importants de l'obrerisme espanyol de la primera meitat del segle XIX van tenir lloc a Catalunya, sobretot a Barcelona. Als anys 1854-1856, els obrers catalans es van mobilitzar contra la generalització de les màquines selfactines, però les manifestacions dels treballadors van ser reprimides durament. La resposta obrera va ser la vaga general, amb l'objectiu de revindicar, entre altres temes, el reconeixement del dret d'associació, la limitació de la jornada laboral i la creació de jurats mixtos per resoldre els conflictes a les fàbriques.Però els treballadors no van aconseguir els seus objectius i els governs van obligar les associacions obreres a passar a la clandestinitat.
Les reivindicacions obreres cercaven:
1) la prohibició del treball infantil.
2) la reducció de jornada de treball.
3) l'augment de la setmanada.
4) la protecció davant d'accidents laborals.
A partir del 1868, el moviment obrer català va entrar en contacte amb l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). D'aquesta manera una part de l'obrerisme català va seguir les orientacions de l'internacionalisme proletari, que no solament volia millorar les condicions de vida i les condicions de treball dels obrers, sinó que també volia transformar la societat de de dalt a baix a través d'una gran revolució obrera.
Durant la segona meitat del segle XIX, fan aparició noves doctrines socials com ara el socialisme, que defensa la supressió de les classes socials per mitjà de la propietat col.lectiva dels mitjans de producció i que tenia en Karl MARX i Frederich ENGELS els seus màxims representants teòrics.
I l'anarquisme, que perseguia d'instaurar una societat sense classes i sense Estat. Mostrava dos corrents: l'anarco-comunista, que definia un comunisme de producció i de béns; i l'anarco-col.lectivista, que donava prioritat a la creació de sindicats. La major part dels obrers catalans van seguir el corrent anarco-sindicalista, perquè donava prioritat a la creació de sindicats, era antiburocràtic, anticentralista i antistatal.
